H. BERLIOZ: La música de programa
Louis Hector Berlioz (1803-1869) fou un compositor francés i figura destacada del romanticisme. Berlioz, el primer gran compositor que no era intèrpret, es va convertir en un dels primers directors moderns, i en un crític perspicaç. Entre els seus amics hi havien els escriptors Alejandro Dumas, Victor Hugo i Honoré de Balazc. A part de la Simfonia fantàstica, les obres de Berlioz es van escoltar molt poc fins a la dècada de 1880, quan a França es van recuperar com a antídot contra Wagner. A partir de 1960 es va escoltar molt la seva música, tot i que les dificultats logístiques encara impedeixen la interpretació normal d'algunes de les seves obres.
Biografia: Louis Hector Berlioz va néixer a França l'onze de desembre de 1803.
Al 1821 va marxar a París a estudiar medicina, però va veure que no era la seva vocació i es va dedicar a la música. Va entrar al conservatori a estudiar composició i òpera. El 10 de juliol de 1825 va estrenar a l'església de San Roc una estrepitosa Missa que va obtenir èxit de públic i crítica.
Mentre, s'havien succeït fets importants en la seva vida: va treballar com a corista al teatre Novetats, va cremar el 1827 totes les seves composicions -a excepció del «Ressurrexít» de la Missa- i, l'11 de setembre d'aquell any, va presenciar l'actuació de l'actriu irlandesa Harriet Smithson en els personatges shakesperians d'Ofèlia i Julieta. Als 23 anys va començar el seu amor (no correspost) cap a la aquesta actriu irlandesa.
No obstant això va ser la musa inspiradora de la simfonia que Berlioz estava preparant en aquesta època. Era la Simfonia Fantàstica, estrenada el 5 de desembre de 1830 amb enorme èxit. Als vint-i-set anys d'edat, Berlioz era famós a la capital del món; la seva carrera s'anunciava triomfal. El 9 de desembre de 1832 va obtenir un altre sensacional èxit amb la Simfonia fantàstica i Lelio.
Al 1837 es va estrenar el Réquiem que va escriure en honor del mariscal Mortier, a la capella dels invàlids. Berlioz va confiar en 190 instrumentistes, 210 coristes, quatre conjunts de metall col·locats a les cantonades de la capella, i setze timbals, però malauradament no va tenir gaire èxit, per això va fer concerts per recuperar la fama on Paganini va assistir-hi.
Quan va morir Bethoveen, Paganini va creure que Berlioz era l'únic que el podia fer reviure.
Va morir el vuit de març de 1869 set anys després de la mort de la seva segona dona i dos anys més tard de la mort del seu fill.
Biografia: Louis Hector Berlioz va néixer a França l'onze de desembre de 1803.
Al 1821 va marxar a París a estudiar medicina, però va veure que no era la seva vocació i es va dedicar a la música. Va entrar al conservatori a estudiar composició i òpera. El 10 de juliol de 1825 va estrenar a l'església de San Roc una estrepitosa Missa que va obtenir èxit de públic i crítica.
Mentre, s'havien succeït fets importants en la seva vida: va treballar com a corista al teatre Novetats, va cremar el 1827 totes les seves composicions -a excepció del «Ressurrexít» de la Missa- i, l'11 de setembre d'aquell any, va presenciar l'actuació de l'actriu irlandesa Harriet Smithson en els personatges shakesperians d'Ofèlia i Julieta. Als 23 anys va començar el seu amor (no correspost) cap a la aquesta actriu irlandesa.
No obstant això va ser la musa inspiradora de la simfonia que Berlioz estava preparant en aquesta època. Era la Simfonia Fantàstica, estrenada el 5 de desembre de 1830 amb enorme èxit. Als vint-i-set anys d'edat, Berlioz era famós a la capital del món; la seva carrera s'anunciava triomfal. El 9 de desembre de 1832 va obtenir un altre sensacional èxit amb la Simfonia fantàstica i Lelio.
Al 1837 es va estrenar el Réquiem que va escriure en honor del mariscal Mortier, a la capella dels invàlids. Berlioz va confiar en 190 instrumentistes, 210 coristes, quatre conjunts de metall col·locats a les cantonades de la capella, i setze timbals, però malauradament no va tenir gaire èxit, per això va fer concerts per recuperar la fama on Paganini va assistir-hi.
Quan va morir Bethoveen, Paganini va creure que Berlioz era l'únic que el podia fer reviure.
Va morir el vuit de març de 1869 set anys després de la mort de la seva segona dona i dos anys més tard de la mort del seu fill.
Música programàtica és la música que té per objectiu evocar idees o imatges extra-musicals en la ment de l'oient, representant musicalment una escena, imatge o estat d'ànim. Berlioz n’és un gran representant. Es va desenvolupar sobretot al segle XIX tot i que va tenir els seus inicis en les diferents èpoques:
Renaixement: The fall of the leaves de Martin Peerson
Barroc: Les quatre estacions d'Antonio Vivaldi
Classicisme: les simfonies de Haydn
Romanticisme: Les òperes de Richard Wagner, Simfonia núm. 6 de Beethoven, Simfonia Fantàstica d'Hector Berlioz
Renaixement: The fall of the leaves de Martin Peerson
Barroc: Les quatre estacions d'Antonio Vivaldi
Classicisme: les simfonies de Haydn
Romanticisme: Les òperes de Richard Wagner, Simfonia núm. 6 de Beethoven, Simfonia Fantàstica d'Hector Berlioz
SIMFONIA FANTÀSTICA
L’autor es va inspirar en l’actriu Henrietta Constance Smithson, de la qual estava bojament enamorat, per compondre “Episodi de la vida d’un artista”, títol que va posar Berlioz a l’obra (Simfonia fantàstica és el subtítol).
L’argument es divideix en els 5 moviments:
Primer moviment
Somnis i passions: un jove músic fumador d’opi té al·lucinacions en les que veu la seva estimada. Té una barreja de sentiments d’odi, amor, gelosia, dolcesa…
Segon moviment
Ball: El jove veu a la seva estimada en un ball.
Tercer moviment
Escena camperola: En aquest moviment és una escena pastoral, una escena molt tranquil·la, però quan apareix la seva estimada torna aparèixer i hi ha inquietud.
Quart moviment
Marxa al suplici: el jove somia que ha assassinat la seva estimada i que ha sigut condemnat a mort.
Cinquè moviment:
Somni d’una nit de Sàbat: és un aquelarre, la imatge de l’estimada torna a aparèixer i les campanes de la mort sonen per sobre de l’himne “Dies Irae”.
Cinquè moviment de la Simfonia Fantàstica de Berlioz
En el minut 3, més o menys, escoltareu unes campanes i s'inicia un tema: Dies Irae és un himne llatí del segle XIII atribuit a Tomàs de Celano. El poema descriu el dia del judici final amb la última trompeta cridant als morts davant del tro diví, on els escollits es salvaran i els condemnats moriran al foc etern. Aquest himne es va fer servir com a seqüència a la Misa de Rèquiem de ritu romà fins la revisió del Missal Romà de 1970.
Dies Irae de Tomás de Celano
